Eduard Punset
És fantàstic que la ciència comenci a estudiar la nissaga social de la música. Hi ha res que s'enganxi més que una bona melodia? L'única cosa que sabem amb certesa d'ella -i ha estat amb nosaltres des dels orígens de les primeres tribus humanes- és la seva universalitat. Parisencs i camerunesos, majors d'edat i nens, tots semblen emocionar-se amb tons i temps semblants.
No em diguin que no resulta increïble que uns i altres coincideixin en furgar en certa harmonia, en un acord, fruit de donar-li a una vuitena, mentre interpreten com discòrdia, o en tot cas com un senyal de tristesa, una melodia massa lenta.
L'única cosa que coneixem de la música és la seva universalitat ... i que es tracta d'un esdeveniment social. Jo no conec res que pugui mantenir unit a un col·lectiu durant tant de temps; potser la religió o el credo polític. Ara bé, el curiós és que tant la religió com la política van a menys, mentre les melodies van a més.
Justament, potser és aquesta manca d'utilitat concreta de la música el que la fa tan estimada per tot el món. El llenguatge semblaria seguir-la en quantitat de devots, encara que per raons molt diferents: totes les persones es preen de poder parlar i transmetre un pensament als altres. Als neuròlegs del futur els correspon detectar si la diferència entre el llenguatge musical i el parlat és tan gran com sembla: el primer no sembla transmetre gran cosa, mentre que el segon té utilitats: entendre, concentrar-se i encaminar-se a la consecució d'un objectiu determinat.
Però i si les diferències no fossin tan nítides? En els laboratoris s'està demostrant amb simis i humans que els records són molt més fràgils del que es pensava; la gent tendeix a tergiversar amb una facilitat extrema i a dir 'Diego' on va dir 'dic'. A més, resulta que els processos cognitius del cervell són tan complicats que ara sabem del cert que l'inconscient decideix per nosaltres unes mil·lèsimes de segon abans que nosaltres resolguem, de forma conscient, menjar o no fer-ho, anar a la dreta oa l'esquerra , oblidar una idea o recordar-la.
I si resultés que la música hagués precedit al llenguatge, però que aquest últim hagués conservat l'herència genètica de la primera? I que ni una ni l'altre serveixen per a gran cosa. Per descomptat, cada vegada està més clar que més i més gent s'acosta a la música, mentre que augmenta contínuament el nombre dels que desconfien del llenguatge. Jo sempre dic que una llengua no serveix per entendre -això cal deixar-al cos i al moviment-, sinó per enganyar-nos els uns als altres; per fer creure als altres el que volem que creen.
Algun científic per aquí al món em intentava convèncer que, al contrari del que deia el filòsof grec Plató, el pensament no era el més important, sinó el moviment. Que el cos havia aconseguit tals argúcies i avenços que el llenguatge o el pensament només es necessitaven per poder acompasarlos, per instrumentar-los. ¿S'han parat a pensar meus lectors en el inversemblant que resulta -per favor, que em corregeixin els matemàtics- la teoria de l'equilibri dels animals bípedes, com nosaltres? Ni Déu sap encara què és el que ens permet caminar amb només dues cames sense perdre l'equilibri, havent de sortejar -com ens toca fer-tants tortuositats i corbes enrevessades.
Ja no diguem el que fan alguns músics amb el joc màgic dels seus dits interpretant al piano una de les peces de Mozart. ¿S'han fixat en com mouen de memòria seus dits sense que els tremoli el pols i respectant sempre la melodia que ens embadaleix? Potser l'única cosa que importa és, justament, el que ens embadaleix: sentir que formem part del ramat, empatitzar amb els altres. Potser la música serveix per a alguna cosa i la resta, per a gairebé res.
Font: eduardpunset.es (enllaç a l'article)
